ESCENA 3
ELL:
Hola.
ELLA:
Hola.
ELL:
M’ha costat trobar-ho, no soc d’aquí i no sabia el lloc... per poc.
ELLA:
Sí, per poc.
ELL:
Esperem que no duri gaire.
ELLA:
És igual, després d’aquest en vindrà un
altre.
ELL: Mentre no sigui l’últim que sentim.
ELLA:
És estrany.
ELL:
Sí, tots aquest llocs ho son.
ELLA:
No, vull dir que no hi hagi entrat més
gent.
ELL:
Sí, sí que és estrany, potser millor. Menys crits, a mi m’angoixa molt quan la
gent comença a cridar. Sobretot si ha nens. Amb aquells ulls de gana, i la por
a la mirada.
( Ella marxa a un costat emocionada)
ELL:
Tranquil·la, tranquil·la aquí estem segurs.
ELLA: Ha estat un moment de fluixera, perdona. No
tinc por, em fa més por sortir d’aquí i veure què ha passat.
ELL: Jo
sempre em pregunto si això aguantarà. Em fa por quedar-me enterrat en un lloc
així i que ningú et vingui a rescatar . Es una mania que tinc, sempre ...
( Entra un altre personatge corrent,
s’asseu a terra i es tapa la cara amb les mans. Esclata una bomba.)
ELL:
Hòstia, aquesta ha caigut a prop.
ELLA:
La casa de la tia…
ELL: No
et preocupis, segur que no.
ELLA:
Potser no.
(Silenci)
ELL:
Hola.
(Silenci, el personatge no es
treu les mans de la cara)
ELLA:
Hola?
( Silenci llarg)
Ell: La primera
vegada que vaig sentir un avió que s’apropava, em vaig posar sota un parasol
com si estigués a punt de ploure, em pensava que allí estaria segur de les
bombes, fins que em vaig adonar de la tonteria, i vaig sortir corrent i
espantat.
ELLA: Jo, la primera
vegada em vaig enroscar a la soca d’un arbre, morta de por. Al cap d’un temps
ja m´ho prenia més bé, mirava si venien
els avions, i depenent de la direcció que prenien ja no em preocupava tant. De
tota manera sempre t’has de refugiar de la metralla dels antiaeris que, quan
cau, és com una pluja de ferralla.
ELL: Sí que es
veritat; i perillós, potser mes perillós que els avions.
ELLA: Ara la
cosa està pitjor i sempre busco un refugi.
ELL: El meu
cosí, aprofita els atacs per posar-se el primer a la cua del pa abans que la
gent surti dels refugis.
ELLA: També n’hi ha que ho aprofiten per robar les
poques coses que queden.
ELL:
Sembla impossible que ens haguem acostumat a viure amb tot això.
ELLA:
Hi ha tantes coses que semblen impossibles, però no ho son.
ELL:
Però les coses canviaran, això esta a punt d’acabar-se.
ELLA: I
després?.
ELL:
Doncs no ho sé, haurem de continuar, refer les nostre vides, refer tota aquesta
merda.
ELLA:
Tota aquesta merda ... com es pot refer
?
ELL: Haurem de fer-ho i per força.
ELLA:
No sé si podré aguantar tanta ràbia. no sé si podré tancar els ulls i no veure
els cossos mutilats entre les runes, els sorolls de les sirenes i les bombes
esclatant. No sé si seré capaç d’acostar-me a
algú sense por.
ELL: El
temps ens ajudarà.
ELLA: Quin temps? El temps ja se’ns ha perdut.
ELL: Ho haurem de fer, si més no per la poca gent
que estimen i ens queda, per les criatures.
( Ella es torna a emocionar, silenci )
ELLA:
Sí, suposo que haurem de fer-ho, encara que sigui dissimulant, sí.
ELL: I
haurem d’aprendre a riure de nou, a mirar al cel sense por, a cuinar.
ELLA:
Sí, aprendre a fer un arròs, un bon arròs a la cassola.
ELL: I un platillo amb vedella i bolets.
ELLA: I
faves, amb cansalada i botifarra.
ELL: I peus de porc.
ELLA: I
cargols
ELL: I
pastissos,
ELLA:
Sí, de Xocolata, amb molta xocolata.
ELL:
Coques de tot tipus.
ELLA:
Amb molta nata per sobre.
ELL: I un bon vi, això si, que no en falti.
ELLA: I xampany.
ELL: Els músics que no parin de tocar. Senyora,
seria tan amable de ballar aquest bolero.
ELLA:
Encantada.
( Tots dos comencen a ballar, a ella li
cau la carta a terra. De sobte esclata un altre bomba, aquesta vegada més a
prop, i tos dos s’estiren a terra. L’altre personatge, s’aixeca i canvia de
lloc sense treure’s les mans del cap)
(Silenci)
ELL:
Uf... Haurem d’aprendre moltes coses. però ens en sortirem.
ELLA:
Sí, i tant que sí.
( Ell agafa la carta i li dona )
ELL:
T’ha caigut
ELLA:
Gràcies.
(Silenci curt)
ELLA:
Em podries fer un favor?
ELL: Si
puc.
ELLA:
Només llegir-me aquesta carta. Fa tres dies que la porto a sobre i no goso
obrir-la.
ELL: No
tinc res més important a fer. Potser hauré de cancel·lar alguna reunió. ( obre
la carta i la llegeix)
Estimada Júlia:
Si tinc la sort de que
arribin aquestes quatre lletres, sabràs
el que penso en aquests moments,
que són els últims de la meva vida, quan un expressa la veritat del què pensa, la que surt del fons del cor.
Moro tranquil, perquè
moro per un ideal. El meu delicte és haver sigut republicà.
No he comès cap crim,
ni he robat, no he fet cap mal a ningú, tothom ho sap.
Tu no hauràs d’abaixar
el cap per ningú. No em penedeixo de res del que he fet. Ho tornaria a fer una
altra vegada.
Els homes que
veritablement segueixen un ideal han de saber perdre i, si és precís, morir.
Moriré tranquil, i donant la cara als
assassins.
No et demano que em vengeu, no. No vull més sang.
Ja han mort massa innocents i no s'
acabaria mai.
Al fill que portes dins, i que no veuré mai, recorda-li el nom
del seu pare.
Pensa en tot el que us he estimat, i perdoneu-me si alguna vegada us he
fallat.
Digues-li que em maten perquè no penso com
ells, però que això no és cap crim i mai, mai ho serà . Que no tingui cap
vergonya de que li hagin matat el pare, que no plori, perquè només ploren els
covards, i ell no ho serà, perquè serà
com el seu pare.
Digues-li, que estimi tant a la seva mare
com ho he fet jo, o més, que ho faci per tots dos. I que estudiï força, que no sigui tan burro com el seu
pare; però que sigui tan bo com ho he sigut jo. I si sent a dir alguna vegada,
que m 'han mort per dolent, que em defensi amb orgull, perquè és mentida. Que
els digui que em van matar perquè era un home honrat, i creia de valent en el
que pensava . Digues-li, que no vull cap venjança, només un etern rencor envers els que m'han
mort, assassinat. I que no plori mai, que el seu pare no plora ni en aquests
moments.
Et dic adéu per última vegada. El teu company, que t'ha
estimat fins a la mort.
ELLA: I
tornarem a passejar pel jardins amb el sol a la cara, i els diumenges sortirem
al matí.......
( fosc)
