El llum està donat. Entra al escenari un personatge, porta
pijama i un coixí de dormir a la mà dreta, a l esquerra, una cadira plegable.
Obre la cadira, posa el coixí a sobre i seu
.
ELL: No recordo mai els meus somnis. Només em venen
a la memòria algun de quan tenia set o
vuit mesos.
Després
de tan de temps m'he fet a l'idea que
mai podré somiar.
Al
principi, no li donava massa importància; era una cosa, que simplement
m'estalviava feina. No tenia que perdre temps intentant esbrinar estranys
enigmes que passaven per el meu cervell
la nit anterior. Ni esperar impacient, que aquells estranys successos
premonitoris ( segons explicava la gent que somiava ) es farien un dia realitat
o no.
Es
cert, que de tan en tan em venia algun pensament envejós. Però no li donava
massa importància.
Recordo que sovint se'm feien estranyes, les
interminables explicacions i possibles deduccions que em feia la gent
que m'explicava els seus somnis.
( comencen
a entrar uns personatges que s'asseuen a terra al costat d'ell, miren )
No
ho entenia.
Somiar,
em semblava un fet estrany, complicat, inexplicable, sense sentit.
(
Silenci )
Ara,
compro somnis.
No
puc viure sense ells.
No
se explicar-ne el per què. Tampoc vull rumiar-hi massa. El cas, es que no puc
respirar si algú no m'explica un somni.
No
puc viure sense els somnis. Encara que siguin dels altres.
En
els moments més febles, intento memoritzar algun d'ells per fer-lo meu, i al vespre, quan vaig a
dormir, el repeteixo en veu alta fins
que m'adormo.
Es
inútil.
M'he
acostumat a viure amb els somnis dels demés.
(
Ell, tanca els ulls i es disposa a escoltar. UN dels personatges asseguts
comença a parlar. Els altres, escolten i miren )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada