l'escena 3 de memòria

ESCENA 3

ELL: Hola.

ELLA: Hola.

ELL: M’ha costat trobar-ho, no soc d’aquí i no sabia el lloc... per poc.

ELLA: Sí, per poc.

ELL: Esperem que no duri gaire.

ELLA: És igual, després d’aquest en vindrà  un altre.

ELL:  Mentre no sigui l’últim que sentim.

ELLA: És estrany.

ELL: Sí, tots aquest llocs ho son.

ELLA: No, vull dir  que no hi hagi entrat més gent.

ELL: Sí, sí que és estrany, potser millor. Menys crits, a mi m’angoixa molt quan la gent comença a cridar. Sobretot si ha nens. Amb aquells ulls de gana, i la por a la mirada.

         ( Ella marxa a un costat emocionada)

ELL: Tranquil·la, tranquil·la aquí estem segurs.

ELLA:  Ha estat un moment de fluixera, perdona. No tinc por, em fa més por sortir d’aquí i veure què ha passat.

ELL: Jo sempre em pregunto si això aguantarà. Em fa por quedar-me enterrat en un lloc així i que ningú et vingui a rescatar . Es una mania que tinc, sempre ...

         ( Entra un altre personatge corrent, s’asseu a terra i es tapa la cara amb les mans. Esclata una bomba.)

ELL: Hòstia, aquesta ha caigut a prop.

ELLA: La casa de la tia…

ELL: No et preocupis, segur que no.

ELLA: Potser no.

                  (Silenci)

ELL: Hola.

                  (Silenci, el personatge no es treu les mans de la cara)

ELLA: Hola?

                  ( Silenci llarg)

Ell: La primera vegada que vaig sentir un avió que s’apropava, em vaig posar sota un parasol com si estigués a punt de ploure, em pensava que allí estaria segur de les bombes, fins que em vaig adonar de la tonteria, i vaig sortir corrent i espantat.

ELLA: Jo, la primera vegada em vaig  enroscar a la soca  d’un arbre, morta de por. Al cap d’un temps ja m´ho prenia més bé,  mirava si venien els avions, i depenent de la direcció que prenien ja no em preocupava tant. De tota manera sempre t’has de refugiar de la metralla dels antiaeris que, quan cau, és com una pluja de ferralla.

ELL: Sí que es veritat; i perillós, potser mes perillós que els avions.

ELLA: Ara la cosa està pitjor i sempre busco un refugi.

ELL: El meu cosí, aprofita els atacs per posar-se el primer a la cua del pa abans que la gent surti dels refugis.

ELLA:  També n’hi ha que ho aprofiten per robar les poques coses que queden.

ELL: Sembla impossible que ens haguem acostumat a viure amb  tot això.

ELLA: Hi ha tantes coses que semblen impossibles, però no ho son.

ELL: Però les coses canviaran, això esta a punt d’acabar-se.

ELLA: I després?.

ELL: Doncs no ho sé, haurem de continuar, refer les nostre vides, refer tota aquesta merda.

ELLA: Tota aquesta merda ...  com es pot refer ?

ELL:  Haurem de fer-ho i per força.

ELLA: No sé si podré aguantar tanta ràbia. no sé si podré tancar els ulls i no veure els cossos mutilats entre les runes, els sorolls de les sirenes i les bombes esclatant. No sé si seré capaç d’acostar-me a  algú sense por.

ELL: El temps ens ajudarà.

ELLA:  Quin temps? El temps ja se’ns ha perdut.

ELL:  Ho haurem de fer, si més no per la poca gent que estimen i ens queda, per les criatures.

( Ella es torna a emocionar, silenci )

ELLA: Sí, suposo que haurem de fer-ho, encara que sigui dissimulant, sí.

ELL: I haurem d’aprendre a riure de nou, a mirar al cel sense por, a cuinar.

ELLA: Sí, aprendre a fer un arròs, un bon arròs a la cassola.

ELL:  I un platillo amb vedella i bolets.

ELLA: I faves, amb cansalada i botifarra.

ELL:  I peus de porc.

ELLA: I cargols

ELL: I pastissos,

ELLA: Sí, de Xocolata, amb molta xocolata.

ELL: Coques de tot tipus.

ELLA: Amb molta nata per sobre.

ELL:  I un bon vi, això si, que no en falti.

ELLA:  I xampany.

ELL:  Els músics que no parin de tocar. Senyora, seria tan amable de ballar aquest bolero.

ELLA: Encantada.

         ( Tots dos comencen a ballar, a ella li cau la carta a terra. De sobte esclata un altre bomba, aquesta vegada més a prop, i tos dos s’estiren a terra. L’altre personatge, s’aixeca i canvia de lloc sense treure’s les mans del cap)

                  (Silenci)

ELL: Uf... Haurem d’aprendre moltes coses. però ens en sortirem.

ELLA: Sí, i tant que sí.

         ( Ell agafa la carta i li dona )

ELL: T’ha caigut

ELLA: Gràcies.

                  (Silenci curt)

ELLA: Em podries fer un favor?

ELL: Si puc.

ELLA: Només llegir-me aquesta carta. Fa tres dies que la porto a sobre i no goso obrir-la.

ELL: No tinc res més important a fer. Potser hauré de cancel·lar alguna reunió. ( obre la carta i la llegeix)

Estimada Júlia:

Si tinc la sort de que arribin aquestes quatre lletres, sabràs  el que  penso en aquests moments, que són els últims de la meva vida, quan un expressa la veritat del què  pensa, la que surt del fons del cor.

Moro tranquil, perquè moro per un ideal. El meu delicte és haver sigut republicà.

No he comès cap crim, ni he robat, no he fet cap mal a ningú, tothom ho sap.

Tu no hauràs d’abaixar el cap per ningú. No em penedeixo de res del que he fet. Ho tornaria a fer una altra vegada.

Els homes que veritablement segueixen un ideal han de saber perdre i, si és precís, morir.

Moriré tranquil, i donant la cara als assassins.

No et demano que em vengeu, no. No vull més sang.

Ja han mort massa innocents i no s' acabaria mai.

Al fill que portes  dins, i que no veuré mai, recorda-li el nom del seu pare.

Pensa en tot el que us he estimat, i  perdoneu-me si alguna vegada us he fallat. 

Digues-li que em maten perquè no penso com ells, però que això no és cap crim i mai, mai ho serà . Que no tingui cap vergonya de que li hagin matat el pare, que no plori, perquè només ploren els covards, i ell  no ho serà, perquè serà com el seu pare.

Digues-li, que estimi tant a la seva mare com ho he fet jo, o més, que ho faci per tots dos. I que estudiï  força, que no sigui tan burro com el seu pare; però que sigui tan bo com ho he sigut jo. I si sent a dir alguna vegada, que m 'han mort per dolent, que em defensi amb orgull, perquè és mentida. Que els digui que em van matar perquè era un home honrat, i creia de valent en el que pensava . Digues-li, que no vull cap venjança,  només un etern rencor envers els que m'han mort, assassinat. I que no plori mai, que el seu pare no plora ni en aquests moments.

Et dic adéu per  última vegada. El teu company, que t'ha estimat fins a la mort. 

ELLA: I tornarem a passejar pel jardins amb el sol a la cara, i els diumenges sortirem al matí.......

                  ( fosc)